Famílies, l’equip educatiu del
CEIF Can Puiggener us vol acompanyar en aquest primer període a l’escola i el més dur… l’Adaptació! I per
això us oferim el nostre suport i la nostra experiència, tot acompanyant-vos
amb un article del Carles Capdevila molt significatiu per nosaltres, que reflecteix
les emocions que es desperten aquest dies, emocions agredolces que us assegurem
que aniran passant i es convertiran en alegria i felicitat al llarg del
curs!
L’HORA DE L’ADÉU
Ell té 33 anys.
Ella aviat en farà tres. Els trenta anys d’experiència que els separen marquen
les diferències. Ell ha d’inspirar seguretat, serenor, maduresa, Ella encara té
dret a estar nerviosa, insegura, tremolosa. És lògic que ella, pobreta, tingui por
davant del que no coneix. És natural que ell, tot un adult, sàpiga que no
s’acaba el món, només perquè avui la nena comença el curs i estrena escola.
Ell li ha explicat
tot. Que estrenarà una motxilla nova, i unes tisores, i una bata. Que el pati
és tan maco, que la mestra l’estimarà molt, que jugarà i farà amics, que
aprendrà tantes coses, que un dia anirà a piscina i un altre farà música. Que
hi ha dos tobogans, que la mare l’anirà a recollir a la porta i aniran a
berenar juntes, i tornaran a casa i llegiran el conte de les tres bessones…
Ella ho ha entès
tot. Està mentalitzada. Repeteix les frases que li diu el pare, posa cara de
nena il·lusionada i fins i
tot arriba a dir: “Papa, quan tu te’n vagis no ploraré”. Ella ha intuït que
calia tranquil·litzar-lo,
donar-li seguretat, perquè deixés de repetir-li cada cinc minuts que s’ho
passaria tan i tan bé.
Ell s’ha aixecat
nerviós, amb el cor encongit. Ella també. Ell li repeteix, d’esma, per pura
rutina, que s’ho passarà molt bé, que quina sort que avui comença l’escola.
Ella repeteix, amb ulls tristos, que està molt contenta, i que quan el papa
se’n vagi no plorarà.
Camí de l’escola
deixen de parlar-se. I no per voluntat pròpia, sinó per incapacitat física;
tots dos tenen un nus a la gola. Llavors ell li diu que ja hi són, que allò ja
és la porta on cada dia es diran adéu, li assenyala la nova mestra, els nous
companys, li fa una abraçada i li diu que tot anirà tan bé, i que jugui i que
faci amics i dibuixi, i que la mare ja la recollirà a la tarda. Ella, la insegura,
la nerviosa, la tremolosa, intenta dir que sí, però no ho aconsegueix. I es
posa a plorar com mai.
Ell, el madur, el
serè, el protector, li fa un petó, l’abraça, li diu adéu, es gira i, en el
moment de trepitjar la vorera del carrer també es posa a plorar com mai.
Els separen trenta
anys d’experiència, però els uneix una mateixa por i tristesa davant del primer
adéu.
Carles Capdevila
