Passades les primeres setmanes de confinament i veient que la necessitat de
mantenir els infants a casa s’allargarà
almenys algunes setmanes més del temps inicialment previst, una de les principals preocupacions en les
famílies és pensar quins efectes adversos pot tenir aquesta situació de
reclusió forçada en els infants, especialment en aquells més petits.
Malauradament ens trobem en una situació del tot nova, de la que no disposem
d’estudis ni referents previs que ens puguin garantir la resposta.
Tot i això, el que sí assenyalen els experts és que la situació que estem
vivint té, en termes generals, més repercussions negatives en el benestar
emocional dels adults que en el dels infants.
De fet, pot sorprendre veure com ells es mostren feliços aquests dies al
poder compartir més temps amb nosaltres
del que sol ser habitual.
Com ja ens mostrava Maria Montessori: “els menors tenen una capacitat
d’adaptació que cap adult posseeix”. I
aquest fet és en gran part comprensible si tenim en compte que la principal
necessitat de l’infant és sentir-se segur, i aquest sentiment de seguretat
l’obté a través de la proximitat i connexió amb les seves principals figures de
referència, aquelles persones amb qui manté un vincle afectiu que li serveix de
base per garantir tant el seu benestar físic i emocional com el seu
desenvolupament psíquic.
Així, més que el confinament en si, el que resulta clau és la vivència que
l’infant té d’aquesta experiència, i que serà el que determinarà en major
mesura els efectes d’aquesta situació. Hem de tenir present que els infants
entenen i interpreten la realitat no tant pel contingut de què veuen i
escolten, sinó especialment per com perceben que els seus adults de referència
senten i viuen una determinada situació. És a dir, per tal de poder entendre el
món i captar si una situació és bona o dolenta, i si l’han de considerar un
perill, el que fan els infants és mirar a l’adult, observar quina expressió fa,
quina mirada té, quin to de veu utilitza, interpretant el que observen en
nosaltres com a guia de com s’han de sentir.
Així, si ens perceben tensos, irritables i angoixats, interpretaran la
situació com un perill i reaccionaran també de la mateixa manera. Evidentment
no és fàcil mantenir-nos en una actitud serena en tot moment, però sí que cal
recordar que els més petits necessiten sobretot un clima de tranquil·litat per
sentir-se bé, sent atesos per uns pares i mares que els puguin transmetre
afecte i calma.
Malgrat això, la limitació d’espai i d’aire lliure per poder-se moure,
jugar i explorar amb llibertat, la manca de contacte amb altres infants de la
seva edat pel que fa als més grans, juntament amb el malestar que perceben en
nosaltres, poden fer que observem al nostre/a fill/a més apàtic, sensible o
irritable de l’acostumat. És esperable que
l’infant pugui mostrar-se més ploraner i demandant d’atenció i consol de
l’adult, que tingui més rebequeries de l’habitual, que es queixi de símptomes
de malestar físic (mal de cap, mal de panxa, etc.), que presenti alteracions
del son i la gana, i inclús que mostri comportaments propis d’etapes anteriors
del desenvolupament (regressions). Són reaccions del tot normals, a les que no
hem de témer i que s’aniran resolent a mesura que l’infant pugui retornar a la
seva quotidianitat.
I mentre, què podem fer per
acompanyar-los? No hi ha cap recepta màgica tret d’oferir-los el nostre afecte,
contacte, escolta i comprensió. Mantenir-nos al seu costat tant les estones
d’oci i diversió, com també sent capaços de sostenir aquells moments de plor,
de mal humor, de queixa i de demanda. En resum, transmetent-los que estem amb
ells per ajudar-los i protegir-los, que és allò que més necessiten per
sentir-se segurs.
Al marge d’això, es recomana mantenir unes rutines, dins la flexibilitat,
per tal d’ajudar-los a que es puguin regular millor. També és convenient explicar als infants el
perquè han d’estar a casa i no poden sortir, fent servir un llenguatge senzill,
sense explicacions innecessàries ni inquietants, i vigilar que no estiguin
exposats a notícies o informacions que els puguin alarmar.
És convenient evitar fer canvis significatius en els hàbits de l’infant que
suposin per ell una exigència afegida que li generi més tensió i malestar.
Malgrat pensem que el fet d’estar a casa ens pot facilitar acompanyar a
l’infant en aquest procés, no és un bon moment per retirar el xumet, treure el
bolquer, iniciar el deslletament o començar a dormir sol. Cal valorar també que
aquests processos impliquen a les famílies haver de gestionar un estrès addicional
que ens pot sobrepassar. No hi ha pressa per haver de fer aquests canvis ara, i
segurament serà millor per tots posar-nos les coses el més fàcil possible per
poder oferir la calma i tranquil·litat que els nostres infants requereixen. I
no hem d’oblidar que l’única manera de poder transmetre calma i contenir el seu
malestar és precisament poder mantenir la nostra pròpia calma.
Perquè quan aquesta situació acabi, el record de com es van sentir serà molt
més important que el que van fer o no van tenir oportunitat de fer.
Natàlia Palou Mas
Psicòloga i Psicoterapeuta
Num. Col·legiada 14230
Assessorament Psicopedagògic CEIF Arraona, EB
Calvet d’Estrella i Joan Montllor.
